Fill d`un pagès més aviat benestant propietari del Mas Rocaguinarda d`Oristà. Als 19 anys, desprès d`haver tingut raons amb els batlles d`Oristà, anar a Vic amb el seu germà Cebrià,hereu del mas,per aprendre un ofici,allà ingressà a les horts d’un Carles de Vilademany, cap dels nyerros de Vic.

Tot seguit (1602) es remarcà en l`atac i en la presa del palau episcopal i comenta la vida de bandoler. Dels anys 1603 i 1604 formà quadrilla i el 1607 esdevingué el cap més notable del bandolerisme català fins al 1611.

Actuà per Solsona, la Garrotxa, el Ripollès, la Cerdanya, el Berguedà, el Bages, el Vallès i la Conca de Barberà.

El febrer de 1610 assetja amb 200 homes Vic imposant l`hegemonia dels nyerros sobre la ciutat. El juny de 1610 el duc de Monteleone, sabent que Rocaguinarda s’inclinava per una petició d`indult a canvi d`anar a servir al rei, cursà la petició d`indult a Madrid, però el Consell d`Aro la denegà.

Durant la lloctinència del bisbe de Tortosa, Pedro de Manrique, desprès d`un sometent general aconseguí que Rocaguinarda i Morell, que havien reunit llurs quadrilles, s`acollissin a un perdó (1611) i que Rocaguinarda embarqués a Mataró amb la seva gent com a capità dels terços castellans vers Nàpols, on encara era l’any 1635.

Bandoler anomenat l`empordanès.

Actuà amb intensitat des d`el 1563 pels voltants d`Angles. Gràcies a l`oferiment de dues-centes lliures fet pel lloctinent de Catalunya, Diego Hurtado de Mendoza, a qui el delatés, fou ferit i capturat juntament amb el seu germà pel maig 1565.

Fou processat i executat.

Militar,cap de bandositat dels cadells. El 1581 entrà a la Cerdanya i amenaçà la Seu d`Urgell amb un cos armat. Batut a Lles (Baixa Cerdanya),es refugià a França, però tornà a Catalunya (1582) per acollir-se a l’amnistia concedida pel lloctinent, duc de Terranova, gràcies a la qual ell i els seus bandolers passaren a Itàlia a servir a l`exèrcit

Militar rossellonès, senyor de Nyer (Conflent).

Sembla que ell donà al bàndol dels anomenats nyerros. Durant la lloctinència de Fernando de Toledo (1571-1580) convertir Nyer i Sant Miquel de Cuixà en centres importants de bandolerisme. El 1579, Fernado de Toledo prenguè Nyer i un any desprès, el lloctinent conte d`Astocia, Sant Miquel de Cuixà.

Banyuls concentrà a les hores les seves forces a Oleta i al castell de la Bastida, reforçades amb hugonots fugitius de França, i oferí una forta resistència al nou lloctinent duc de Terranova, que li brindà finalment una amnistia si s`embarcava cap a Itàlia a servir a l`exèrcit reial. Tomàs de Banjul hi accedí i marxà a Itàlia els darrers mesos de 1581.

Bandoler. Amb el seu germà i amb elements d`Alcover i de la comarca ribagorçana actuà pels voltants de Prades i forma una bandositat, dit del morells, que atacava a la facció rival dels voltors. Processat el 1610, fou perdonat pel lloctinent Menrique a canvi de servir a l`exèrcit de Itàlia. Hi accedí, però el 1613 tornava a actuar per la zona de Lleida.

Bandoler. Juntament amb altres membres de la seva família, formà una quadrilla que actuà pels volts del 1625 al Vallès.

En haver-se d`exiliar (1626) Joan Serrallonga, amb el qual havia cooperat sovint amb la colla dels Margarit esdevingué la més important. Fou mort en batuda organitzada pel lloctinent de Catalunya, Miquel de los Santos de San Pedro.

Bandoler, home gran i escardalenc, començà a actuar vers el 1570, amb els seus germans Joan i Pere, com a cap de colla i arriba a esdevenir una mena de cap suprem del bandolerisme català. El 1570 els germans Poc i llur colla mataren proa de Piera el comissari reial Pere Mateu, al crit de “Murien, Murien los traídors”, que sembla indicar una reivindicació contra la política repressiva del lloctinent de Catalunya, refugiat a França, refeu la partida i el 1572 actuava de nou a Andorra.

El seu germà Joan fou pres i executat a Barcelona el 1573 i ell seguiria el mateix camí cinc anys més tard.

Entre tots, bandolers i trabucaires, personatges mítics, el Noi Baliarda, Francesc Baliarda, andreuenc, teixidor, milicià, jamàncio, trabucaire, sindicalista, coronel, lluitador, màrtir, és el que té major càrrega ideològica, el qui representa més la lluita i el sacrifici per un ideal, la república i els obrers, que no pas el lucre o la simple subsistència personal.

Baliarda no és el darrer  trabucaire d`una època, sinó l`avançat, l`home d`idees que, negant-li el pa i la sal, sols li restava anunciar-les a cop de trabuc. Els seus mètodes no son els ortodoxes avui, però el pensament del Noi Baliarda no és el passat, avançat al món, és encara avui, el futur.

Militar i guerriller. A voltants de l’any 1808, aixecant una partida de quaranta homes, que llegà fins el mil cinc-cents essent el terror de les tropes franceses en totes les comarques del principat, especialment en els plans de Barcelona.

Sostenir constantment la lluita en Catalunya, fins i tot mentre els francesos ocupaven tota la península i s’endinsà en el seu territori fins que es varen retirar.

Títol nobiliari Conte de Llobregat.